Artículos

¡¡¡No te lo pierdas!!!

 

Vaig canviar d’aires allà pel 2009, per això d’aprovar una oposició, amb 0,5 punts d’experiència docent perquè no me la volgueren reconèixer (sembla que en concertada feia distint que en la pública), i vaig parar al Berlanga (Sant Joan d’Alacant). No podré oblidar al col·lega Miquel Gomis i la resta, i el grup (com també diu al llibre) de sibarites, als dinerets que fèiem a Benimagrell on canviàvem el món després de dues botelles de vi blanc, que empassàvem amb un deliciós caldero.

Després vaig passar a un infern, en un d’eixos instituts que ixen a la tele, (amb baralles, problemes de conducta, etc.) i que la directiva del centre feia cas omís, fins que una família perillosa ens va amenaçar de mort i ens adonàrem que allò no era cap peli, perquè els Nacionals en deien el recorregut que havíem de fer cada dia per arribar a l’IES. Encara conserve a la meua pell la psoriasi d’aquell any. I que l’alumnat necessitava eixa disciplina del professor, i que els feren cas perquè on vivien, era un infern i l’IES era la seua salvació...

A l’Assumpció (Elx), el primer institut, el de la bragueta, vaig retornar amb condicions laborals difícils (tenia classe de matí i de vesprada) i feia dotze horetes. Però també compartírem moments inoblidables amb el Toni Torres i la seua dona, el Toni Esteve, la Susi, Antonio de Matemàtiques.

I vaig arribar, després de 7 anys al destí definitiu. Al que és ara ma casa al llarg de huit hores, l’IES Platja de Sant Joan (Alacant). On tinc amb un grapat de profes que creuen que amb açò de ser mestre podem millorar la vida del nostre alumnat.

Que podem canviar el pensament de la societat perquè no diguen que tenim tres mesos de faena, cobrem molt i fem poca faena. La gran majoria de pares/mares i alumnes saben, els que estem implicats, que això no és cert, i que tot el treball, l’esforç que fem, que fan (pares/mares, alumnat) té uns objectius i unes metes que aconseguim.

Cal seguir treballant, caldrà seguir treballant perquè cap pare et diga que para que quiere estudiar matemáticas si se dedicará a las artes plásticas, o l’alumne que et diu: y eso, ¿para que sirve?

Caldria començar, com denuncia o mana el llibre de López, riure’s de nosaltres mateixa (el primer) i contar (sense pèls a la llengua) el que amaga el dia a dia en un centre escolar, on saps com entres però no com ixes.

Esperarem el premi gratificant d’un alumne o d’un pare o d’una mare, que al final del curs, et dirà la paraula màgica que et farà començar de nou, amb més il·lusió i un any més d’experiència: GRÀCIES PROFE!

 

Copyright 2011 Revista OLA 18. Custom Footer text
Joomla templates 1.7 free by Hostgator | piqpaq.com