Actualidad del 18

 

 

Al voltant de les 19:00 arribàrem al poble de l’Alta Ribagorça i anàrem directament a per les botes d’esquiar a la base de l’estació de Cerler. Ens adonàrem de la bona organització i l’experiència dels membres de l’estació.

Baixàrem, repartírem les habitacions, amb les diferents casuístiques i queixes per part de l’alumnat.

-          Els de 3r de l’ESO, quatre habitacions de tres.

-          Però si som quatre?

-          Repetim, quatre habitacions de tres.

Diguérem les oportunes consignes d’horaris, comportament, respecte del descans i silenci, etc... I dilluns a les 7:45, tothom estava assegut desdejunant i amb la vestimenta apropiada. Pujàrem a l’altre vall de Cerler, Ampriu, a 1.900 metres d’altitud.

Repartírem els esquís dels 63 alumnes, amb una organització impecable i ràpida. Els explicàrem els horaris de les classes, com el punt de trobada, el lloc del dinar i tothom a posar-se els esquís i descobrir aquesta estació amb l’adjectiu d’alpina, amb un domini esquiable de 79 quilòmetres, replet de bons telecadires, poques pistes verdes i molt poca gent al llarg de l’estació.

 

Amb un desnivell positiu des del punt més baix (Cerler, 1.500 metres), i fins el punt més alt (Gallinero, 2.728 metres) de 1.228 metres, i amb la pista trepitjada d’Espanya més llarga, 9 quilòmetres, que feren les delícies dels nostres alumnes esquiadors més avesats.

Per seguretat, els facilitàrem els número dels nostres telèfons intel·ligents, i a les 11:00 ja teníem la primera telefonada. Dues alumnes que volien abaixar una pista superior al seu nivell i anàrem a rescatar-les.

-          On esteu?

-          No ho sabem? -amb veu de patiment.

-          Ampriu o Cerler?

-          Ampriu.

-          Telecadira de sis o de quatre?

-          De quatre.

-          Pista de l’esquerra o de la dreta?

-          Esquerra.

Una vegada trobades, la pertinent reflexió i férem efectiu el paper, tant fonamental, que fa el professorat en aquest viatge.

Acabàrem el dia amb un lesionat i mig, i les bones sensacions d’haver pogut disfrutar i aprofitar el temps del primer dia d’esquí.

A l’arribada a l’hotel, teníem el torn de la piscina coberta. I 28 alumnes, dels 63, aprofitaren aquestes instal·lacions, amb un aigua ben calenta i un bon moment per relaxar i recuperar els músculs de les cuixes.

 

 

 

 

 

 

El segon dia va tenir la mateixa tònica del primer, però al conèixer l’estació, l’alumnat amb més nivell va poder aprofitar més el dia. Pujant ja a la part més alta de l’estació, el Gallinero, recorrent els 9 quilòmetres fins a Cerler, i/o desafinat els colors de les pistes: negres i vermelles.

 

Això sí, abans de dinar, ens férem una foto de grup, amb gran part de l’alumnat, perquè era difícil concentrar-los a tots.

Després del dinar, els que encara tenien cos, van fer més baixades. Per tenir una idea dels quilòmetres que es fan, el segon dia, va ser el més profitós, amb 48 quilòmetres recorreguts.

Anava tot molt bé, i no paràvem de veure els previsions meteorològiques, i sí encertaren, quasi mil·limètricament, a les 17:00 en punt, començà a nevar, i ja no parà fins el dijous 24 de gener a les 11:00 hores del matí, que feu que empitjorà el trànsit, tallant les carreteres, activant l’alerta roja i no podent pujar a l’estació cap vehicle de més de 3500 quilos, és a dir, el bus no podíem accedir a l’estació per la carretera.

Per cert, un incís, si un viatge ix redó, també ho és per tenir un bon conductor, en aquest cas, Roque.

 

-          L’autobús es vuestro y estoy a vuestra disposición.

Deixava menjar a l’alumnat, va obrir el servici del bus per a les necessitats urgents, pel·lícules, micròfon, fou un més en aquesta aventura.

I la frustració, en aquests viatges també es treballa. El no poder fer el que hem vingut a fer, frustra i bastant. Se sol dir que al mal temps, bona cara; no tinguérem altre remei. Després de comprovar que la Guàrdia Civil no ens deixara accedir per tercer dia consecutiu a l’estació, decidírem passejar per Benasc, amb una estampa que molts mai havíem viscut.

Vols caldo, doncs, té, dues tasses; vols neu, doncs, tin, neu, fins a afartar-te.

 

I com se’ns feia molt llarg el dia, l’hotel, que tenia un personal de 10, ens oferí, a preus molt raonables, un bon spà a 9€ per alumne i altra hora de piscina coberta. I poder estar relaxant-te amb vistes a la neu, o banyant-te amb eixa blancor, la veritat, no té preu.

Dijous, ens llevàrem del llit, amb el mateix mantell blanc. I les cares de desil·lusió es feren més evidents.

L’única cosa que podíem fer era esperar a què les previsions milloraren, carreteres tallades, accessos impracticables, fins i tot, les portes de l’autobús congelades.

A les 11:00 obriren carreteres i pistes, entrà vent del nord, però no podíem arriscar-nos a estar dalt de l’estació, en la part de Cota 2000 i que tancaren els telecadires, era perillós, i davant de tot, la seguretat de l’alumnat preval davant de qualsevol altra prioritat.

Així que després de dinar, amb la carretera neta de gel i de neu, agafàrem camí direcció a la platja, l’origen, el caliu, la humitat, front a un fred sec amb un paisatge tranquil·litzador. 

A la fi, aconseguírem el 50% del nostre objectiu, esquiar dos dies de quatre. Sí, dos de quatre, però qualsevol viatge d’esquí, qualsevol viatge que es fa sota les sigles d’un IES, amb els companys de classe, amb els profes, és més que això un simple viatge: disciplina, organització, respecte, companyonia i bon rotllo, davant de tot, bon rotllo, que és del que es tracta, passar quatre dies plens d’amistat, desinhibits i de bon fer.

 

 

Més fotos en:

https://photos.app.goo.gl/tEqFgFxfuGifq74X9

 

 

 

Copyright 2011 Actualidad del 18. Custom Footer text
Joomla templates 1.7 free by Hostgator | piqpaq.com